Esteu aquí

Diari de la restauració #3

dilluns, 16 gener, 2017

Tenir cura de les col·leccions: una responsabilitat ineludible

Per Mireia Mestre (Cap Àrea de Restauració i Conservació Preventiva)

 

Ignorar que el patrimoni cultural envelleix, que pot emmalaltir o ser extremadament fràgil és una actitud que, salvant les proporcions, pot recordar l’escepticisme enfront del canvi climàtic i la negació que l’activitat humana té conseqüències evidents sobre l’escalfament global del planeta. Per sort, sembla que cada vegada més els ciutadans som conscients de la finitud dels recursos naturals, de la necessitat de garantir un equilibri ecològic i de preservar els paisatges. En canvi, no és tan generalitzada la consciència de la vulnerabilitat d’un patrimoni que requereix protecció i un ús sostenible si volem que perduri.

La sobreexplotació irracional del patrimoni artístic i la manca d’atenció permanent a la salut i al benestar de les obres que en formen part comporten uns riscos, a curt termini i a llarg termini, que no s’han d’infravalorar. Tots podem col·laborar en la preservació d’aquest bé comú que voldríem sense data de caducitat i, en la consecució d’aquest objectiu, els museus hi tenen un paper protagonista. Són institucions preparades per evitar molts dels factors que amenacen les col·leccions que hem heretat de les generacions anteriors o que hem adquirit per a les futures. Haurien de ser el contenidor perfecte per restituir al públic allò que els artistes han creat, per posar les obres a disposició de tothom i perquè siguin font d’estudi i d’inspiració. Els professionals que hi treballen tenen els coneixements tècnics per crear les condicions idònies que permetin salvaguardar la integritat de les obres i allargar-ne al màxim la vida. De fet, la societat diposita en els seus tècnics la confiança i la responsabilitat de mantenir, estudiar, interpretar, donar a conèixer i tenir cura dels béns que hem decidit no destruir i que hem triat de transmetre.

Malauradament, les obres d’art no són perennes. Un ús inadequat pot representar la seva degradació i comportar una obsolescència sovint previsible, altres vegades inesperada. En alguns casos, la falta d’atenció especialitzada en el moment oportú o la manca d’intervenció amb un tractament científic adequat poden comportar-ne fins i tot la pèrdua. Sens dubte, actuant preventivament, es poden evitar danys que devaluïn les obres o que n’escurcin l’existència. Un exemple conegut consisteix a limitar la intensitat de radiació i el temps d’il·luminació que incideix sobre dibuixos, fotografies o teixits mentre estan exposats, per impedir que s’alterin de manera irreversible. En d’altres ocasions, però, no n’hi ha prou amb modificar l’entorn, i la solució passa per actuacions directes més dràstiques i compromeses sobre les pròpies obres que sofreixen patologies. Endevineu on vull anar a parar? Sí, al nostre Violinista, que pateix una degradació que va començar el mateix moment en què Pau Gargallo la va crear i que ha anat evolucionant a poc a poc fins a manifestar-se de manera evident i preocupant, quan tenia noranta anys. Una edat respectable per a una persona i que hauria de ser irrellevant per a una obra d’art que forma part d’unes col·leccions amb uns quants segles de vida. L’Ajuntament de Barcelona va decidir comprar-la per al Museu la primera vegada que es va exposar, el 1920, i des d’aquell moment es comprometia a conservar-la.

Efectivament, una de les missions centrals del museu és la de prendre totes les mesures que tingui a l’abast amb l’objectiu de preservar i estabilitzar les col·leccions. Ningú no ho posa en dubte, però sovint es dóna per fet. És difícil avaluar la feina i el cost que comporta minimitzar els riscos i les degradacions en uns objectes que han de ser accessibles, manipulables i movibles, emmagatzemables, interpretables, exposables... Quan l’obra s’ho mereix, però, també és responsabilitat del museu afrontar els tractaments de conservació i restauració necessaris, fins i tot quan els processos són complexos i requereixen mitjans sofisticats que no té a l’abast. Això és el que s’ha fet amb l’escultura de plom de Gargallo amb l’ajut dels Amics del MNAC i amb la seguretat que l’esforç valdrà la pena.

Podeu recordar la proposta d’actuació al post del blog del Museu Nacional ‘El violinista’ de Pablo Gargallo: una qüestió d’incompatibilitat, en el qual el restaurador Àlex Massalles explica els detalls de l’obra, el procés d’estudi i les intervencions que s’han dissenyat per restaurar-la. #SalvemViolinista.