Esteu aquí

Diari de la restauració #4

dilluns, 3 abril, 2017

La restauració de l’escultura de Pau Gargallo continua a bon ritme. En aquest quart article de la sèrie Diari de la restauració, aprofitem per parlar-vos del violinista en qui s’inspirà l’escultura.

Qui va ser Francesc Costa?

«Sóc la neta d’en Francesc Costa», em va dir l’Alícia un matí de tardor, després d’entrar al meu despatx com un volcà en erupció.

Una de les aules del Conservatori Municipal de Música de Barcelona porta el seu nom i, tot i haver-hi passat pel davant cada dia durant sis anys, quan vaig voler trobar-la vaig haver de fer un tomb a cegues per tot el primer pis.

Qui era aquell violinista nascut en una humil vaqueria de la plaça Tetuan de Barcelona el 1891 que acabaria sent un músic extraordinari conegut arreu de món? I com podia ser que en sabés tan poca cosa, d’ell? El primer que vaig fer va ser intentar escoltar-lo, buscar algun enregistrament (si és que n’hi havia) i comprovar si els records de nets i alumnes estaven ensucrats per la memòria o bé eren fidels a l’excepcionalitat de l’artista. Quan vaig tenir la fortuna de poder escoltar-lo, havent trobat una gravació en disc de pedra del 1911, se’m va posar la pell de gallina. Totes les meravelles que m’havien explicat d’ell quedaven curtes: un so vellutat i rodó, una tècnica depurada i viva, una articulació elèctrica i precisa, una expressivitat plena de tendresa i caliu... La seva història m’havia atrapat.

El mestre Costa

«En Costa», com l’anomenaven els seus companys i deixebles, a part de ser una persona d’una talla humana excepcional, va ser un violinista extraordinari. El seu so era d’una bellesa indescriptible, així com infinit el domini que tenia tant de l’arc com de la mà esquerra. Va fer concerts arreu del món i, a Barcelona, van ser llegendaris els concerts anuals de Sant Esteve que celebrava al Palau de la Música Catalana. Famílies que mai no assistien a concerts de música clàssica ho feien aquell dia de festa tot anant a escoltar «el concert del Costa». Cada any omplia la sala de gom a gom de públic amb ganes d’escoltar i veure «el més genial i bohemi dels violinistes espanyols», en paraules del compositor Joaquín Turina. També eren habituals els seus concerts en altres sales de la ciutat, com el Col·legi d’Advocats, el Casal del Metge o el Reial Cercle Artístic, molts dels quals van ser concerts benèfics.

Les seves gires de concerts es van estendre per tota la geografia espanyola (Bilbao, Santander, Granada, Sevilla, Màlaga, Saragossa...) així com per Europa, Àfrica i l’Amèrica del Sud (França, Bèlgica, Alemanya, Turquia, Egipte, Marroc, l’Argentina i l’Uruguai).

Va estudiar a Barcelona amb el mestre Ibarguren, i el 1909, becat per l’Ajuntament de Barcelona, va marxar a estudiar a Brussel·les amb el mestre Alfred Marchot. Allà va acabar els seus estudis i va obtenir el Primer Premi del Conservatoire Royale de Bruxelles.

Quan va tornar de Brussel·les va estar uns anys fent concerts per tot el món (hauria volgut dedicar-s’hi, però el seu pare, que era cec, va dir-li: «Ai, fill meu, si no pares d’anar amunt i avall jo em moriré»). I va ser així com l’any 1922 va entrar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona com a professor de violí. Allà va ser company d’Eduard Toldrà (a qui va impartir algunes classes de violí) i de Joan Massià (professor de música de cambra durant molts anys i qui va assumir la classe de violí de Francesc Costa quan aquest va morir). A alguns els va sorprendre que es decantés cap a la pedagogia, podent continuar una carrera concertística internacional com la que havia iniciat els anys 1911-1915. Però després d’uns anys de gires per tot el món, i tenint en compte que els desplaçaments en aquella època no eren el que són avui dia i els viatges amb vaixell podien durar mesos, a més que era fill únic i tenia el pare cec, en Costa va decidir instal·lar-se a Barcelona d’una manera més estable i fer classes de violí a l’Escola Municipal de Música.

Amb en Toldrà els va unir sempre una gran amistat. Una mostra entranyable en va ser la seva col·laboració en el concert de comiat de Toldrà com a violinista, celebrat el 1950 al Palau de la Música Catalana, on van interpretar el Concert per a dos violins de Johann Sebastian Bach acompanyats de l’Orquestra Municipal de Barcelona. En l’acabar, l’ovació del públic va ser històrica.

En Francesc Costa era l’artista dels cantabile, de les melodies, feia sonar el violí com si fos un cant de sirena que atrapava qui l’escoltava. Quan tocava el violí es transformava en un cantant líric de belcanto, amb un so vellutat i intens. El seu arc entrava a la corda com si fos de mantega i els recursos sonors que aconseguia eren amplis i abastaven tots els registres del seu instrument. Tenia una tècnica sòlida i gaudia d’un virtuosisme envejable que l’equiparava als millors violinistes de l’escena internacional. No en va, va ser convidat regularment a formar part del jurat de diversos concursos internacionals de violí, com el Concurs Internacional Jacques Thibaud de París o el Concurs del Conservatori de Brussel·les.

En Costa i les arts plàstiques

La figura de Francesc Costa va inspirar molts artistes de l’època. La lletjor del seu rostre, desfigurat per la verola que va patir de jovenet, va servir de model a artistes tan diversos com Ramon Casas, Valentín de Zubiaurre, Anglada-Camarasa, Pau Gargallo o Manolo Hugué. Va ser amic de tots ells, els quals van retratar-lo plasmant en la seva cara deformada la intensitat i la força de la seva personalitat. Deien que la seva era una lletjor bella. Resulta sorprenent l’exposició que es va fer fa uns anys al Reial Cercle Artístic amb més de trenta dibuixos, caricatures i olis inspirats en ell.

La seva figura, alta i esvelta, la mirada penetrant i els cabells sempre esboirats feien d’ell un artista bohemi capaç de seduir qualsevol ànima. El frac, el violí sota el coll i els moviments que li provocava la música que interpretava el convertien en una imatge d’una estètica eclèctica i un magnetisme animal: quan agafava el violí semblava que es cargolés com una serp de cascavell fonent-se amb la música que sortia d’ell mateix i que el nodria.

Fumava molt i menjava molt poc (diuen que només una mica d’enciam i un plat d’arròs al dia), i els seus amics expliquen que se li podien comptar les costelles. Cada tarda anava a la tertúlia del Reial Cercle Artístic de plaça de Catalunya, que aplegava artistes i intel·lectuals de l’època (pintors, escultors, músics, dramaturgs, escriptors i poetes de l’escena barcelonina de principis del segle XX). I quan sortien, anaven cada nit a sopar a Can Culleretes. Diuen que dormia poquíssim, i al Conservatori, de bon matí, sempre era el primer a arribar.

Solter, alt i prim, anava sempre ben vestit (ell mateix es definia com un bohemi ben vestit) i, tot i tenir una cara no gens afavorida, va tenir un gran èxit amb les dones. Era un home educat i encisador, bondadós, generós i sensible, i en acabar els concerts moltes dones de l’alta societat barcelonina li feien arribar targetes d’invitació, les quals ell s’afanyava a agrair tan ràpid com a ignorar.

L’amor de la seva vida, la Berta Willotte, va ser un amor com el de les grans novel·les del segle XIX. Tot i havent-se casat amb el seu amic Melchor Marial (enginyer i fill de casa bona), la Berta i en Francesc van estimar-se tota la vida, i només quan ella va quedar-se vídua es van poder casar. Van fer-ho el 1950 a l’església del carrer de Trafalgar, i tan sols 9 anys després, el 17 de setembre de 1959, moria Francesc Costa. Músics i amics seus van portar la caixa fins a la plaça de Catalunya, i allà, a títol pòstum, li va ser entregada la medalla del Reial Cercle Artístic.

Qui va ser en Francesc Costa? Curiosament la seva figura ha perdurat a través de les arts plàstiques més que no pas a través de la música. «Salvem el violinista», em diu l’Alícia, la seva neta. «Salvem el violinista», em demana el Carlos, el seu net. Salvem el violinista i recuperem la memòria d’un dels artistes més excepcionals que ha tingut el nostre país. I que el seu record faci justícia al gran violinista que va ser i del qual tots els que hem vingut darrere seu en som, en part, hereus.

Judit Bofarull Figuerola
Professora de violí
Conservatori Municipal de Música de Barcelona