Esteu aquí

Diari del violinista #2: una peça única

dilluns, 2 maig, 2016

Estat de la campanya

A dia d’avui, ja són 133 els mecenes particulars que, amb les seves generoses donacions ja han aportat gairebé 17.000 € a la campanya per salvar el violinista de Gargallo. Ja som al 28% de l’objectiu, podeu seguir fent les vostres aportacions a través de la pàgina web dels Amics fins el 30 de juny!

Aquest mes de maig l’Esmuc se suma a la campanya oferint una sèrie de concerts de violí a la Sala de la Cúpula del Museu Nacional, els dies 24, 25 i 30 de maig. Estigueu atents perquè aviat tindreu tota la informació disponible al nostre web!

A continuació, l’Elena Llorens Pujol, conservadora del departament d’art modern i contemporani del museu, ens parla d’El violinista de Gargallo des de la vessant històrica. Gaudiu de la lectura!

 

Una peça única a punt de fer cent anys

D’aquí no gaire, farà cent anys que El violinista de Pablo Gargallo forma part de les col·leccions públiques catalanes. Es tracta d’un valuós actiu patrimonial ―peça única, per si no fos prou― que els membres que formaven part de la Junta de Museus no van dubtar a adquirir amb destinació al museu d’art de Barcelona quan es va presentar públicament per primer cop a l’Exposició d’Art de Barcelona de 1920. Res no justificava que a aquelles alçades el museu més important de Catalunya no tingués a la seva col·lecció cap obra de Gargallo, un català d’adopció l’obra escultòrica del qual ja feia temps que despuntava a l’ambient artístic més avançat de París. A l’Exposició d’Art de l’any següent, els organitzadors no van dubtar a l’hora d’adjudicar-li una sala especial per a ell tot sol, una decisió que va suposar que a la fi Gargallo fos considerat un dels grans noms de l’art català.

Gargallo al Museu Nacional

Amb el temps, i mitjançant diferents fórmules d’ingrés -que van des de les compres i els llegats fins a les generoses donacions de particulars, entre les quals destaquen naturalment les de la família directa-, l’aleshores Museu d’Art de Catalunya va anar enriquint els seus fons d’obra de Gargallo, fins al punt que avui el Museu Nacional conserva un aplec notabilíssim i variat d’obres d’aquest artista (al voltant de 40 peces, entre escultures, dibuixos i medalles) que permet fer una lectura completa de la seva trajectòria artística. Una lectura per a la qual és imprescindible El violinista: no debades aquesta peça no havia abandonat mai les sales d’exposició permanent des del seu ingrés el 1920, resistint així a tota mena de contingències històriques, historiogràfiques i museogràfiques.

El violinista o de com deixar enrere la talla i el modelat

Vist en el conjunt de l’obra de Gargallo, El violinista és obra d’un artista que ha arribat al seu zenit creatiu havent interioritzat el risc com un element més de la pràctica creativa. Els seus anys a París viscuts prop de les recerques avantguardistes, especialment de les cubistes (la seva amistat amb Picasso fa que entri en contacte amb els cercles artístics i intel·lectuals més avançats de Montparnasse i Montmartre), deixen una forta empremta en la seva manera d’abordar l’acte creatiu, i és així com formalment i tècnicament deixa enrere el seu passat d’escultor modernista (pensi’s, per exemple, en el grup escultòric de la cavalcada de les Valquíries que decora la banda dreta del prosceni del Palau de la Música de Barcelona) per assumir una personalitat més propera a la del bricoleur, adoptant materials no convencionals, com seria el cas del plom, els quals treballa mitjançant l’acoblament, la juxtaposició. Aquest camí, que Gargallo endega al començament de la dècada de 1910, el situa al costat d’escultors de l’òrbita cubista com Zadkine o Archipenko, o dels russos Gabo i Pevsner, i el converteix en un pioner de l’escultura del segle xx.

El violinista, amb el seu acoblament de làmines de plom batut, clavades al seu torn amb puntes de ferro i soldades, evidencia la voluntat, característica de l’art d’avançada, de tallar de soca-rel amb la tradició per cercar en altres tradicions (l’art negre, entre d’altres) solucions formals als reptes que planteja la representació. Gargallo, com més endavant havia de fer Juli González, va transitar pel camí de l’escultura en metall a la recerca d’una nova manera de figurar la realitat, i fent aquest camí va trobar, a més del procediment bricoleur abans esmentat, la manera de desfer-se del pes de la gravetat característic de l’escultura a través del joc de contraris entre el buit i el ple, el còncau i el convex. La Gran ballarina que va presidir el Pavelló dels Artistes Reunits de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, i que també conserva el Museu Nacional, és un exemple superb de la primera opció. Gargallo certifica, així, que l’expressivitat ha deixat de ser territori exclusiu de la talla o el modelat (als quals, val a dir, no va renunciar mai).

Elena Llorens Pujol